Vuelo rasante y efímero sobre la historia del Rif
De los compañeros de Ítaca, Organització Internacionalista dels Països Catalans, hemos recibido el siguiente interesante artículo sobre la resistencia nacional en el Rif:
Vol rasant i efímer sobre la història del Rif
Si algú s’acosta al taulell de qualsevol delegació de la Oficina Nacional de Turisme de Marroc i demana un mapa del Rif la resposta que rebrà per part del funcionari o funcionària que l’atengui, de manera invariable, serà que “el Rif no existeix.” Hi ha qui ho diu amb un to més sever i qui ho fa amb un de revelador, quasi paternal, com quan s’orienta un infant que parla d’allò que ignora, però tots coincideixen a negar l’evidència. I és que el Rif, evidentment, existeix.
Aquest poble, que abasta una espècie de mitja lluna muntanyosa al nord mediterrani de l’estat marroquí, ha forjat una consciència nacional a base de revoltes contra els privilegis d’altres pobles invasors. Ja en els temps remots de l’expansió musulmana pel nord d’Àfrica s’hi esdevenen alçaments armats que obliguen als àrabs a redefinir les seves polítiques d’impostos i, sobretot, la irrellevància amb que pretenien substituïr el poder autònom de les tribus “confederades.” Tan és així que, quan la conferència d’Algesires de 1906 fixa el repartiment de Marroc entre potències europees i l’estat espanyol obtè el permís enverinat d’administrar-lo, aquest país de llengua amaziga conserva una independència política respecte al sultanat de Marroc que només contradiu el pagament d’impostos a canvi de pau. Si bé el sultanat poseïa, segons un pacte que s’anava revisant en funció de la correlació de forces, una suposada autoritat religiosa sobre els rifenys, el grau màxim d’articulació social i política era la col.laboració econòmica entre les tribus i el seu jurament d’unitat militar per fer front a qualsevol intromissió extrangera. En aquest context, i amb el precedent de guerres anteriors al segle XX entre espanya i diverses tribus rifenyes, la pretensió espanyola de començar a extreure’n minerals fou contestada de seguida amb l’assassinat de miners i dels militars que s’enviaven a protegir-los. L’anomenada “tragèdia del barranc del Llop”, on es pretenien reparar els boicots a una via de ferrocarril que havia d’arribar a una mina situada a trenta quilòmetres de Melilla, fou la massacre de 1400 soldats espanyols en un matí de juliol. El fet, també influït per un enfrontament anterior a Melilla, va provocar una forta reacció entre la classe política de Madrid, que ordenà la recluta d’obrers per anar-hi a venjar-se mentre permetia a la classe burgesa eximir-se’n a canvi d’una paga. Condicionada per aquest classisme, al moll de la fusta de Barcelona, amb milers d’obrers ja uniformats i embarcant acomiadant-se de les famílies, s’hi inicià una desereció espontània que aturà la missió i obrí pas a la vaga general coneguda com a “setmana tràgica (o gloriosa)” de 1909. En aquells dies, algunes consignes sindicals i del catalanisme d’esquerres protagonitzaren un fet històric al que mai s’ha donat rellevància: les primers manifestacions des d’una metropoli a favor de la independència d’una colònia. Si bé pocs anys després els comunistes francesos publicarien opinions semblants, és evident que la situació de cultura oprimida amb que la catalanitat era tractada hi jugà un paper fonamental, com s’observa en episodis històrics posteriors.
Els embats d’hostilitat van ser ofegats per una ocupació militar espanyola, que permeté uns anys de pau imposada i molt tensa, però la fí de l’autonomia tribal no arribaría per acció espanyola sinó que serien els mateixos rifenys, al voltant de la figura d’Abdelkrim el Hattabi, qui la substituirien per la creació d’un estat modern. Després d’haver estudiat a Fes, Melilla i Salamanca, Abdelkrim era cadí (jutge musulmà per afers indígenes) a Melilla i col.laboracionista dels espanyols. La seva formació acadèmica desenvocà en el despertar d’una consciència política que el feu escapar de la seva vida privilegiada a Melilla i, secretament a Axdir, el seu poble natal, convocar a tots els caps tribals i encoratjar-los a declarar una guerra d’independència. El 1920 començà i, després de vàries victòries a través de la posada en pràctica de la guerra de guerrilles, l’any 1923 el poble rifeny comunicà a la Societat de les Nacions (predecessora de l’ONU) la proclamació oficial de la República del Rif. Fou el primer episodi històric de resistència anticolonial africana i tingué un abast de magnitud molt ambiciosa: mentre durà la guerra, rera les línies defensives de la costa, el poble rifeny es va anar dotant d’una administració de govern, justicia, moneda, educació, sanitat, policía i impostos… de tot allò que les metropolis reservaven per als colons i negaven als africans.
Després d’una sèrie de victòries contra tot pronòstic, la més sonada de les quals fou l’anomenat “desastre d’Annual”, on més de 10 000 soldats espanyols troben la mort a les platges i costes rifenyes, la república se sent forta i comença a fixar les seves fronteres al sud, atacant a l’exèrcit francés. Aquest doble front provoca una coalició franco-espanyola, amb militars com Francisco Franco o el Mariscal Pétain (que més endavant serien caps d’estat de l’espanya feixista i la frança de Vichy) implicats, que du a terme la primera guerra desacomplexada contra la població civil indefensa de la història, bombardejant pobles i ciutats amb agents químics i provocant un seguit de genocidis racistes que acabarien, el 1927, amb la rendició incondicional de la república.
Entre 1927 i 1956 el poble rifeny malviu sota el protectorat d’espanya, exclòs de qualsevol progrés o dret social però directament implicat amb el malestar. Ho il.lustra el fet incontestable de que, proclamada la segona república espanyola el 1931, les demandes d’autonomia rifenyes foren del tot desconsiderades mentre a una part les regions dels països catalans o euskalherria, on la ciutadania tenia dret a vot, foren ateses amb més o menys concessió. Quan va esclatar l’aixecament feixista, en canvi (recordem que la primera ciutat on va passar fou Melilla i els primers soldats lleials a la república assassinats foren rifenys dels terços africans.), el Rif va patir una recluta d’entre 80 000 i 100 000 soldats entre els camperols més pobres, que serien utilitzats de carn de canó per part del bàndol franquista, anant sempre a primera línia i representant el nombre de baixes i ferits més gran. La propaganda dels dos bàndols es va encarregar de promoure un imaginari de “moros” salvatges i sanguinaris, útil en tant que arma psicològica del terror, però és molt desajustat si tenim en compte que el seu paper fou completament dirigit i supervisat pels seus caps jerarquics immediats, tots espanyols, i que, un cop acabada la guerra, tots aquests soldats serien repatriats i la inmensa majoria, adiferència dels excombatents espanyols del bàndol vencedor, sense cap reconeixement en forma de pensions o serveis per assistir als mutilats o incapacitats per treballar.
Poc estudiada, encara que documentada i reflexada en les memòries d’alguns militants de la CNT de Catalunya o ERC, fou la negociació amb grups sindicalistes anticolonials rifenys per aturar la recluta forçosa als seus pobles i ciutats a canvi de reconeixement nacional. Negociació que fou tallada d’arrel per ordre del govern central espanyol, que ho acabaría pagant molt car pel protagonisme que van tenir els soldats rifenys en les operacions més cruentes de la guerra, com la ocupació de Catalunya.
El 1956 el regne de Marroc assoleix la independència i l’intent d’arabització substitueix, com un colonialisme més, a l’intent d’espanyolització precedent. Al Rif hi esclata la revolta independentista i socialitzant de 1958-59, que sol citar-se com l’inici dels anomenats “anys de plom” a Marroc (caracteritzats per les desaparicions de militants comunistes i socialistes, els centres de detenció clandestins, les execucions extrajudicials…) i que va provocar l’assassinat per causa de bombardeigos amb napalm de 8000 rifenys i rifenyes. La pau altre cop imposada, insegura, assenta un malestar que es manifesta com una constant, motivat per la marginació econòmica amb que el regne marroquí menysprea als rifenys. És tan desacomplexat que troba expressions racistes del propi rei, Hassan II, declarant a la televisió pública que destava als rifenys per salvatges i traïdors. El juny del 1981 tornen a esclatar revoltes demanant la legalització dels sindicats i són aixafades amb tanquetes i helicòpters contra la población civil. I les “revoltes del pa”, de 1984,s’encomanen a la petició de nacionalitat dels rifenys de Melilla, que són reprimits per la “espanya del canvi” que encarnava el PSOE. La vaga i l’ametrallament de manifestants que van seguir al terratremol de Nador, la revolta de desembre de 1990, els fets de 2011, on cinc militants rifenys van ser brutalment torturats i després carbonitzats dins una seu bancària… l’excepció, al Rif, és la resignació i l’esperit de derrota.
Des de fa més d’un any i arrel del brutal assassinat d’un venedor de peix per part de la policía, el Rif esta altre vegada mobilitzat, sortint al carrer i alçant la veu sense treva. L’estat absolutista de Marroc ha reaccionat amb la detenció il.legal de centenars de manifestants, arrencats del carrer mitjançant segrestaments. La majoria segueixen a les presons d’Al-hoceima, Nador i Casablanca, acusats de delictes com la “propaganda contra la unitat del Regne.”, delicte pel qual s’han dictat penes de molts anys. A part de tot això la ocupació militar i policial d’Al-hoceima, la ciutat epicentre de les movilitzacions, és d’una magnitud exagerada: carrers i places están presos per un nombre incontable de furgonetes, camions i autobusos de policía. No hi ha cafetería, restaurant o bar on no hi siguin, parant l’orella. Els imams, a les mesquites, fan sermons contra el moviment popular, les xarxes socials com Facebook o whatssap controlades, els xivatos cotitzant a l’alta, campaments militars s’improvitzen aquí i allà per les rodalies i les consignes policials són clares: amenaçar, intimidar i coaccionar. De vegades fins a extrems fatídics, com la mort de dos manifestants per impacte de granades lacrimògenes.
Però el moviment popular, malgrat tot, segueix. Tal vegada amb més dificultats i amb una militància cada cop més clandestina però segueix i compta amb el suport de molta gent. Les banderes de la república del Rif, portades clandestinament des de l’estranger, són brandades per la joventut entre banderes amazigues. A diverses ciutats i comarques dels països catalans la comunitat immigrant rifenya (la diàspora) organitza marxes i xerrades de suport i demanen la participació de qui vulgui obrir els ulls i deixar de girar l’esquena a les atrocitats que, un cop més, els hi toca patir. L’esquerra independentista som allí i intentem ser les germanes que tan necessiten en aquesta lluita desigual i sense treva però cal fer molt més cas. Cal ser-hi molt més i ser-hi amb tota la entrega militant.. Al cap i a la fi són el poble del costat i, el que demanen, s’assembla molt al que solem demanar.
Joan Suqué
(Conseller de districte a Ciutat Vella)
